Per comprendre en què consisteix la deglució atípica, en primer lloc hem de tenir en compte que la deglució és l’acte d’empassar, tant líquids com sòlids, i és una funció necessària per a l’alimentació de l’individu. Aquesta s’inicia de manera voluntària però finalitza de forma involuntària impulsant l’aliment des de la boca fins a l’estómac, existint per a això una sèrie de fases (incisió, trituració i polvorització) que permeten el pas de l’aliment abans de deglutir.
El patró deglutori correcte és aquell en el qual es mantenen els llavis tancats i sense esforç. L’àpex lingual ha de tocar les arrugues palatines o els alvèols superiors i finalment, en el moment de la deglució, no s’ha d’observar cap moviment anòmal a la zona cervical, lingual ni comisural.
La deglució atípica es caracteritza per la falta de segellat labial i durant la masticació els llavis estan actius, de manera que el llavi inferior presenta una activitat més exagerada del normal.
Senyals d’alarma de deglució atípica
Hi ha certes característiques comunes que podem trobar en la majoria de casos de deglució atípica. Per exemple:
- Llavis amb poca tonicitat.
- Llengua en posició interdental en repòs
- Tendència a la respiració bucal.
- No fer una deglució adequada perquè es mastega amb les dents i no amb els molars posteriors: queden sobres d’aliment al vestíbul i la cavitat bucal.
- Treure aliments fora de la boca i no deglutir amb tanta freqüència.
- Realitzar moviments excessius com: elevar el cap, contreure els llavis excessivament o fer ganyotes o sorolls a l’empassar.
- Presència de sorolls en l’acte de deglutir
- Alteració de la posició normal de les dents
- Presència de fre lingual curt (anquiloglòssia: no pot treure la llengua o quan la treu fa forma de cor o v)
En la majoria dels casos és l’odontòleg qui adverteix a les famílies sobre el patró deglutori alterat a causa del desplaçament dels incisius cap endavant, i aconsella un treball conjunt amb el logopeda. Aquest últim serà qui s’encarregui de corregir el patró deglutori perquè el pacient no segueixi desplaçant les dents a causa d’una posició interdental de la llengua a l’hora d’empassar. Un cop corregit això, l’odontòleg podrà començar amb el tractament correctiu pertinent, en la majoria dels casos mitjançant ortodòncia o, com són comunament coneguts, Brackets.
Causes de la deglució atípica
Les causes de la deglució atípica poden ser múltiples i variades. La hipòtesi més avalada és que la deglució atípica respon a la conseqüència d’un o diversos factors que han incidit sobre l’evolució de les pràxies estomatológicas durant la infància, impedint la maduració adequada i l’adquisició dels patrons musculars adults. Aquests factors poden ser de tipus hereditari, responent a patrons tipus ossi i/o a patrons de conducta heretats. Sí, és freqüent observar deglucions disfuncionals en els pares dels nens que la presenten. Altres causes afavoridores d’un tipus deglutori disfuncional són la respiració bucal, frens linguals i/o labials curts i amígdales hipertròfiques.
Una o diverses d’aquestes causes poden actuar soles o simultàniament de forma acumulativa. Si a això hi afegim que els moviments de la deglució es produeixen més de 2000 vegades al dia, podem adonar-nos de l’abast d’aquestes disfuncions i de l’important que és la correcció d’una deglució atípica.
Quan els mals hàbits es perllonguen en el temps, tant en durada com en freqüència d’aparició, les maloclusions seran més difícils de corregir. No depèn doncs tant de la intensitat del mal hàbit com de la seva durada.
Problemàtiques associades a la deglució atípica
Alteracions en l’oclusió
El constant moviment lingual empenyent les dents de forma central o lateral acaba alterant la col·locació de les dents, generant, d’aquesta manera, el que anomenem una maloclusió, la qual es defineix com un mal posicionament de les dents i la mandíbula, que moltes vegades dificulta la masticació a part de generar una alteració estètica.
Davant d’una maloclusió el tractament adequat és l’ortodòntic, que consistirà en la col·locació d’uns brackets o aparells per anar corregint progressivament la posició de les dents. No obstant això, en moltes ocasions, si el patró deglutori no és corregit, un temps després d’haver aconseguit col·locar correctament les dents es podríen tornar a col·locar-se de forma incorrecta, ja que la llengua i els llavis segueixen realitzant pressions de forma contínua sobre l’arcada dental alterant la seva configuració novament. Així que sempre que es presenti deglució atípica caldrà corregir aquest patró si no volem que es produeixi una recidiva (és a dir que es torni a produir la maloclusió).
Alteracions en la respiració
La respiració oral és la que s’efectua a través de la boca, en lloc de fer-ho pel nas. Normalment, tenir la boca mig oberta de manera continuada s’associa a un tipus de respiració oral completa o parcial (inspirar i expirar pel nas i boca al mateix temps). Si l’aire no passa per les fosses nasals, el paladar s’eleva i estreta produint-se una maloclusió pel contacte que hi ha entre el sostre de paladar i el sòl de les fosses nasals.
Quan hi ha algun tipus d’obstrucció a les fosses nasals, o al passatge aeri, l’individu es veu obligat a respirar amb la boca oberta. Si no hi ha cap obstacle, estem referint-nos a un mal hàbit que hem de tractar.
Després de corregir o alleujar aquestes causes, és freqüent que romangui l’hàbit de respiració oral si no s’ensenya a l’infant com és el patró correcte, atès que per a ell no existeix encara el mateix. No es tracta llavors de canviar una manera de respirar per una altra, sinó d’ensenyar-ne una de nova.
La respiració oral comporta en moltes ocasions una major tendència a refredar-se, major fatigabilitat en l’exercici físic, males postures corporals, entre altres conseqüències.
Alteracions en la masticació
Quan la masticació és unilateral i/o anterior, és a dir, si masteguem marcadament més d’un costat que un altre i si utilitzem només la zona premolar, canins i incisius, es produeixen alteracions musculars en les articulacions, i també en l’oclusió. Així, és freqüent observar mossegades creuades per una masticació unilateral, dolors en l’articulació temporomandibular (ATM) i espetecs o crepitacions associats a aquests desequilibris. Si la masticació és massa lenta o massa ràpida, pot ser que no triturem bé els aliments, que es produeixin desequilibris musculars o ambdues coses.
Les causes d’una masticació insuficient i/o unilateral poden ser:
- Absència de peces dentàries per canvis en la dentició, per extirpació, traumatismes, etc.
- Alteracions o desequilibris en l’oclusió per aquestes absències o per desequilibris musculars.
- Respiració oral amb la llengua avançada amb les consegüents dificultats per a la trituració de l’aliment.
- Factors psicològic-conductuals relacionats amb mals hàbits.
Tractament logopèdic de la deglució atípica
Per tractar un patró deglutori incorrecte s’han d’utilitzar les tècniques de la teràpia miofuncional, definides per Borràs i Rosell (2008), com la disciplina que s’encarrega de prevenir, valorar, diagnosticar i corregir les funcions orofacials que poden interferir, tant en la producció de la parla, com sobre l’estructura de les dents i les relacions maxil·lars.
El nostre treball com logopedes serà explorar i valorar les alteracions presents de cada pacient per poder oferir una intervenció individualitzada.
Un dels principals objectius plantejats, en cada intervenció, serà augmentar el to muscular dels òrgans buco-fonadors i, en concret, de l’àpex lingual.
Pel que fa a l’evolució, cal destacar aspectes de gran rellevància i que determinaran la durada i l’èxit, com: a) l’edat del pacient, b) la motivació i c) la feina a casa. Si el treball recomanat professionalment per fer a casa és realitzat de manera adequada (= ensenyada) i durant el temps acordat, i s’aconsegueix un treball coordinat i conjunt del pacient, l’odontòleg i el logopeda l’evolució serà àmpliament favorable.
Addicionalment, s’ha d’indicar que és important treballar en conjunt amb altres professionals per tal de proporcionar una intervenció multidisciplinària perquè la rehabilitació del pacient sigui el més completa possible. La teràpia miofuncional presenta relació amb diversos professionals com logopedes, pediatres, fisioterapeutes, odontòlegs, ortodoncistes, cirurgians maxil·lofacials, otorinolaringòlegs, foniatres i neuròlegs, entre d’altres.
Un altre aspecte a esmentar és que el tractament logopèdic sol finalitzar abans que l’ortodòntic. No obstant això, seria aconsellable allargar el tractament del logopeda fins que el pacient hagi aconseguit un patró deglutori no atípic.
La intervenció per part del logopeda, abans, durant i després del tractament ortodòntic és imprescindible per a la correcció d’aquells hàbits erronis responsables d’alteracions pròpies d’intervenció logopèdica i ortodòncica. No serà possible aconseguir una rehabilitació de les funcions si no es posseeixen unes estructures preparades per a un fi concret i viceversa.
En concret, l’actuació que es realitzarà des de la logopèdia per corregir el patró deglutori atípic constarà d’exercicis per donar to muscular a la zona orofacial i pràxies deglutòries. Els objectius hauran d’estar enfocats a:
- Respiració
- Masticació
- Deglució
- Llavis
- Masseters
- ATM (articulació temporo-mandibular)
- Paladar
- Llengua
Sempre amb l’objectiu de corregir el patró deglutori, així com tractar-ne les dificultats associades, el que implica que el tractament logopèdic de la deglució atípica sempre sigui personalitzat.
