Disgrafia i disortografia: conceptes i tractament
Pel que fa a la dislèxia i la lectoescriptura, els dos trastorns d’aprenentatge associats més freqüents són la disgrafia i la disortografia. A continuació explicarem de què es tracta i la diferència entre totes dues.
Disgrafia
La disgrafia és una de les dificultats específiques relacionades amb l’escriptura. És un trastorn funcional, és a dir, no està causada per una lesió cerebral o sensorial, ni per una deficiència intel·lectual, i la dificultat principal és de tipus grafomotor (forma i traç de les lletres). Els escolars que siguin diagnosticats com a disgràfics presentaran una escriptura defectuosa, si no tenen un dèficit neurològic o intel·lectual que ho justifiqui. Aquesta alteració de l’escriptura no es pot detectar abans del període d’aprenentatge, és a dir, abans dels set anys.
La intervenció o el tractament de la disgrafia té com a objectiu:
- Recuperar la coordinació global i manual de lescriptura.
- L’adquisició d’esquema corporal.
- Rehabilitar la percepció i l’atenció gràfica.
- Estimular la coordinació visomotriu.
- Educar i corregir l’execució de moviments bàsics que intervenen a l’escriptura (rectilínia, ondulada).
- Tenir en compte conceptes com ara la pressió, frenada, fluïdesa, etc.
- Millorar l’execució de cadascuna de les lletres.
- Millorar la fluïdesa escriptora.
- Corregir la postura del cos, dels dits, la mà i el braç.
- Tenir cura de la posició del paper.
Disortografia
Es pot definir la disortografia com el conjunt d’errors de l’escriptura que afecta la paraula i no el traç o la grafia. En aquest cas, la dificultat en l’escriptura no es presenta en l’aspecte de tipus grafomotor, és a dir, deixem al marge la problemàtica en el traç, en la forma o la direccionalitat de les lletres. Se centra en l’èmfasi per transmetre el codi lingüístic parlat o escrit per mitjà dels grafemes o les lletres corresponents, a l’associació entre fonemes (sons) i grafemes (lletres), a les peculiaritats ortogràfiques d’algunes paraules en què no és clara la correspondència com les paraules amb <b> o <v>, paraules amb o sense <h> i en les regles d’ortografia.
Trobem que de vegades s’ha qualificat erròniament com a dislèxics nens que presenten errors sistemàtics a l’escriptura, sense tenir present que la dislèxia sempre implica errors en els àmbits de la lectura i l’escriptura. Per contra, la disortografia, com un trastorn específic tan sols inclou errors a l’escriptura, sense necessitat que aquests errors es produeixin a la lectura. Un escolar amb disortografia no ha de llegir malament, encara que aquesta condició pugui donar-se comunament.
El tractament de la disortografia té en compte els factors associats a l’aprenentatge de l’ortografia, com els següents:
- Percepció, discriminació i memòria auditiva: aprenentatge en relació amb la discriminació fonètica i la retenció de dades sonores per a la transcripció.
- Percepció, discriminació i memòria visual: entrenament de les funcions visuals per a la correcta diferenciació dels grafemes i la retenció visual de les paraules.
- Organització i estructuració espacial: diferenciar la discriminació dels grafemes fàcilment confonsible per la similitud en la forma.
Ambdós trastorns d’aprenentatge poden coexistir juntament amb la dislèxia, però cal diferenciar bé entre la disgrafia i la disortografia perquè el tractament per superar aquestes dificultats és diferent en cadascun.
Leave a reply