Al llarg de la història hi ha hagut teories diferents per explicar la dislèxia, part d’això ha estat per la dificultat d’un consens en la definició d’aquest trastorn.
Actualment, trobem una sèrie de definicions àmpliament acceptades. Prenent com a referència el DSM-5, de 2013 (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals), utilitza un terme alternatiu a dislèxia per referir-se a un patró de dificultats de l’aprenentatge que es caracteritza pels problemes en el reconeixement de paraules de manera precisa o fluida, lletrejar malament i poca capacitat ortogràfica. La dislèxia es recull com un trastorn específic de l’aprenentatge, que es reflecteix en dificultats en la lectura o dislèxia i/o dificultat en l’expressió escrita.
D’altra banda, la dislèxia és definida per la Federació Mundial de Neurologia, com un trastorn que es manifesta en dificultats per aprendre a llegir a través dels mitjans convencionals d’instrucció, malgrat que hi hagi un nivell normal d’intel·ligència i oportunitats adequades socioculturals.
Finalment, el 2002, l’Associació Internacional de Dislèxia ha consensuat la definició que també és utilitzada als Estats Units per NICHD (National Institute of Child Health and Human Development.) “La dislèxia és una dificultat específica d’origen neurobiològic. Es caracteritza per dificultats en el reconeixement precís i fluent de les paraules (escrites) i dèficit en la descodificació (lectora). Aquestes dificultats són un dèficit en el component fonològic del llenguatge. Són inesperades (discrepants) en relació amb altres habilitats cognitives que es desenvolupen amb normalitat i malgrat tenir una instrucció escolar adequada. Com a conseqüències secundàries, es poden presentar problemes en la comprensió de la lectura i una experiència lectora reduïda que pot afectar l’increment del vocabulari i de la base de coneixements.
En conclusió, podem dir que la dislèxia s’inclou dins d’una àmplia classificació de les dificultats específiques d’aprenentatge (DEA), definides com un desordre en un o més processos bàsics que involucren la comprensió oral i escrita del llenguatge.
Causes de la dislèxia
L’etiologia de la dislèxia depèn de molts factors a l’hora de trobar-ne les diferents causes. A continuació, exposem les característiques més generals que trobem a les causes més comunes:
Factors cognitius
En els estudis relacionats amb els processos cognitius s’han observat dèficit en els nivells següents:
– A nivell perceptiu: problemes a nivell de percepció de formes, de coordinació i fins i tot de motricitat fina i gruixuda.
– A nivell de memòria: problemes a curt termini a l’hora de retenir informació verbal.
– A nivell de processament verbal: sobretot en el processament fonològic ja que els problemes que s’observen són a la codificació fonològica, és a dir, a l’hora de transformar les lletres (grafies) en components sonors (fonemes), en un codi verbal .
Factors neurològics
Els estudis en aquest camp s’han fet a través de neuroimatge i de necròpsies (estudi del cervell de persones dislèxiques mortes) i s’han trobat algunes diferències al cervell a nivell de funcionament de les destreses lectores però no s’han conclòs diferències a nivell de anomalies estructurals. Dins dels factors neurològics relacionats amb el funcionament s’ha observat el següent:
– Una taxa inferior al funcionament de l’hemisferi esquerre: això es tradueix en menor precisió a l’hora de percebre estímuls verbals.
– Representació bilateral del processament espacial, funció duta a terme per l’hemisferi dret i que interfereix en el processament de les funcions lingüístiques de l’hemisferi esquerre ocasionant dificultats en el processament fonològic i visual.
– Problemes maduratius que afecten la percepció visual, auditiva, la memòria i el desenvolupament psicomotor.
Factors genètics
L’origen genètic s’ha constatat en diferents treballs i es percep la presència de dificultats lectores als pares i germans de nens diagnosticats de dislèxia. Els estudis indiquen que la presència d‟aquest desordre és més gran entre familiars d‟un nen dislèxic que entre els familiars de nens no dislèxics. En aquests estudis s’han identificat diferents regions en els cromosomes que tenen gens que afecten el procés lector, és a dir, aquests gens intervenen en la migració neuronal, cosa que condiciona una disposició més gran a tenir dificultats lectores.
Afectacions o símptomes de la dislèxia
En trets generals la dislèxia presenta una simptomatologia comuna, però aquests símptomes són una aproximació ja que tots els dislèxics no presenten exactament les mateixes afectacions. Alguns dels símptomes més comuns són els següents:
Dins la lectura s’observa que:
– Confonen lletres.
– Canvien síl·labes.
– Repeteixen, suprimeixen o afegeixen lletres o paraules.
– Inventen en llegir.
– Comprenen malament allò que llegeixen.
– Salten línies a l’hora de llegir.
– Manquen d’entonació i ritme.
– Perceben moviments en les paraules o línies.
A la visió:
– Semblen tenir problemes de visió però en els exàmens mèdics no es detecta cap errada en la visió.
– Alguns tenen força agudesa visual i capacitat d’observació.
– Altres, per contra, els manca percepció en la profunditat i en la visió perifèrica.
A l’escriptura i l’ortografia:
– Inversions, omissions, substitucions o addicions de lletres o paraules tant en còpia com en dictat.
– Variabilitat a l’escriptura, algunes vegades pot arribar a ser il·legible.
– Dificultat per entendre el que escriuen.
– Dificultats per memoritzar i automatitzar les regles ortogràfiques.
– Motricitat imprecisa, o fan la lletra molt gran o molt petita, igual que la pressió exercida al llapis, o escriuen molt fluix o molt forta.
Coordinació motora:
– Gategen o caminen abans o després del que és habitual.
– Dificultat tant en motricitat fina (lligar els cordons, pintar amb precisió, agafar el llapis adequadament, pujar o baixar una cremallera, etc.) com en la motricitat gruixuda (xutar una pilota, saltar, córrer, anar amb bicicleta, etc.)
– Dificultat en lequilibri.
– Confusió entre dreta i esquerra, amunt i avall i davant i darrere.
Matemàtiques i comprensió del temps:
– Compten amb els dits o són molt bons en el càlcul mental, però no poden fer el traspàs al paper.
– Dificultats en operacions aritmètiques i en entendre els problemes matemàtics.
– Dificultat per aprendre i recordar les taules de multiplicar.
– Problemes en el maneig dels diners i en el maneig de les hores en rellotges (sobretot amb rellotges de manetes).
– Dificultat a controlar el temps i saber en quin moment del dia són, quin mes o quin any, així com problemes a recordar dates d’aniversari.
– Dificultats en tasques seqüencials (més duna ordre o més duna operació).
Situació a l’espai:
– Podem observar que es perden amb freqüència o per contra, són capaços de recordar llocs pel que han passat una sola vegada.
Intervenció logopèdica a la dislèxia
El logopeda és un dels professionals que s’encarrega de la intervenció i el tractament de la dislèxia. Hi ha diversos tractaments que ajuden a treballar la dislèxia, però cal tenir present que el tractament triat serà totalment individualitzat, adaptat a l’edat i als símptomes del pacient. Cada persona pateix unes dificultats diferents, per la qual cosa cal dur a terme aquestes activitats de manera individualitzada i centrada en el desenvolupament cognitiu. També és feina del logopeda cooperar i orientar les famílies i l’entorn escolar.
Els tractaments són treballs molt durs, per això, és primordial que s’utilitzin eines atractives i motivadores, així com variades i divertides per mantenir l’interès i que no resultin tedioses per al nen, i així, la intervenció serà més eficaç i tindrà un millor pronòstic a l’hora de minimitzar-ne les dificultats i millorar-ne el rendiment. Com més aviat es comenci el tractament més èxit tindrà la intervenció.
Generalment els tractaments estan enfocats en funció de l’edat, així podem establir la diferenciació següent:
– Infants en educació infantil: normalment són nens que encara no estan aprenent a escriure, de manera que s’insisteix a prevenir dificultats futures amb exercicis que activin la consciència fonològica.
– Xiquets de sis a nou anys: en aquest cas es treballarà també a augmentar la consciència fonològica sumat al treball lector. S’incrementarà tant la lectura com la lectura en veu alta, sempre mitjançant textos atractius que fomentin l’interès del nen.
– Nens més grans de deu anys: a aquesta edat és difícil corregir mancances en la consciència fonològica. Passarà el mateix amb la lectoescriptura, de manera que la teràpia se centrarà més a tractar de proporcionar estratègies, tècniques i trucs que facilitin la comprensió de textos.
– Adults: no podem oblidar que aquest trastorn a l’edat adulta pot generar frustració i inseguretat.
Els diferents tractaments i intervencions han d’abordar totes les àrees implicades en el processament de la informació lingüística, així com en els aspectes de percepció, fonològics, lèxics, semàntics i sintàctics, que permeten l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura.
Els components lingüístics que s’han d’incloure en el tractament, sempre tenint en compte que àrea o àrees estan més afectades, per treballar amb més h
incapie en aquelles amb més dificultat són els següents (diferenciem entre lectura i escriptura):
Processos de lectura
La lectura fa referència a l’activitat complexa que parteix de la descodificació dels signes escrits i acaben en la comprensió del significat de les oracions i els textos. Els processos implicats en la lectura són quatre:
1) Procés perceptiu: es tracta de treure informació de les formes de les paraules i les lletres. Cal analitzar aquells trets distintius entre aquelles lletres o grups sil·làbics que comparteixen molts trets com b/d, m/n, pal/pla, etc.
2) Procés lèxic o de rendiment: aquesta àrea ens permet accedir al significat de les paraules. Hi ha dues vies o rutes per accedir al reconeixement de les paraules, una és la ruta lèxica, o directa, i l’altra la ruta fonològica. Ens centrem en les dificultats en la ruta lèxica, els objectius principals de la qual són reforçar la ruta lèxica, millorar la fluïdesa lectora, augmentar el vocabulari i desenvolupar les funcions cognitives d’anàlisi i síntesi.
3) Processos sintàctics: es tractaria didentificar correctament tots els components de les diferents estructures gramaticals duna oració, respectar signes de puntuació i millorar tant la fluïdesa com la velocitat lectora.
4) Processos semàntics: en aquesta àrea es treballa laugment de la comprensió de textos així com laugment de vocabulari. És un dels processos amb més complexitat, ja que exigeix al lector tasques com l’extracció del significat i la integració d’aquest significat a la memòria.
Processos d’escriptura
L’escriptura és més que la transcripció de sons a signes gràfics. Aprendre a escriure implica ser capaç d’escriure no només paraules sinó textos, ja que la funció veritable de l’escriptura és comunicar mitjançant un missatge escrit. Els processos implicats en la lectura són els següents:
1) Processos de planificació del llenguatge: en aquesta àrea se selecciona la informació que hi ha dins de la memòria i la forma de com es farà. Aquí, d’una banda, es proporciona informació sobre el tema, si l’escriptor no té prou informació, i de l’altra, a organitzar i estructurar la informació.
2) Processos sintàctics: en aquesta àrea es treballaria dos subprocessos, seleccionar el tipus de pregària i col·locar de manera adequada els signes de puntuació per afavorir la comprensió del text.
3) Processos motors: en aquest procés es treballa a nivell perceptiu-motriu, és a dir, la realització de moviments de la mà perfectament coordinats.
En definitiva, la intervenció logopèdica s’enfoca a desenvolupar i reforçar tots els processos i habilitats fonamentals que estan implicats en la lectura i l’escriptura. Tenint en compte que sempre fomentarem aquells punts forts que té el nen i, a través seu, enfortir els punts més febles.
ORIENTACIONS PER A LA FAMÍLIA
El paper més important de la família és el suport emocional i social dels nens amb dislèxia. Per això, una part fonamental és informar els pares de les característiques generals d’aquestes dificultats d’aprenentatge, tenint sempre en compte les peculiaritats individuals i, sobretot, potenciar en els pares una actitud d’escolta i fer-los comprendre els problemes a què es enfrontaran.
La comunicació entre pares i fills és molt important, hem de fomentar-la i, en la mesura que sigui possible, estar disponibles per compartir amb els nens les seves preocupacions i les seves vivències. Hem de fer-los saber que els volem pel que són i no pels seus rendiments, així els nens a poc a poc aniran acceptant la seva dificultat com una cosa normal.
Les emocions i l’autoestima són factors molt importants en nens dislèxics. Amb el pas del temps i a mesura que creixen augmenta la frustració en veure que els companys d’aula els superen en habilitats lectores i això comporta que se sentin inferiors als altres nens. A més, poden tenir la sensació que el seu esforç no resulta recompensat ni valorat per ningú, cosa que els provoca sentiments negatius sobre si mateixos: ansietat, autoestima negativa i fins i tot depressió per una pobra autoimatge.
Cal afavorir i potenciar les habilitats i aptituds d’aquelles coses en què són bons, mitjançant activitats i exercicis que els resultin motivants i se sentin competents (esports, teatre, dansa, dibuix, etc.).
No hem de fer comentaris negatius o fer comparacions amb altres nens o germans. Així mateix, cal evitar pressionar-los i tenir conductes amenaçadores a l’hora de fer activitats de lectura o escriptura. Cal reforçar amb comentaris positius els seus esforços i progressos, per petits que siguin, valorant més el propi esforç que els resultats.
Cal destacar que no hi ha una única dislèxia, és a dir, hi ha diferents graus d’afectació i dependran molt de cada persona. Per això, cal disposar d’un
a intervenció adaptada a cada nen segons la naturalesa i la gravetat.
PAUTES PER AJUDAR EL NOSTRE FILL A CASA
1) Treballar amb ell en activitats específiques per a la seva dificultat.
Els pares han de seure amb el nen i ajudar-lo a fer tasques de lectura i comprensió. Alguns exemples d’activitats que es poden fer a casa són:
Lectura conjunta de llibres que siguin d’interès per al nen: cal insistir que el nen es concentri en les paraules i que es prengui el temps que necessiti per entendre allò que està llegint. Si és un tema que interessi el nen molt millor, serà més fàcil que gaudeixi de la lectura.
Lectura en veu alta perquè el nen detecti errors: es pot triar una llista de paraules la dificultat de les quals variarà en funció del nivell del nen. Se li demana al nen que llegeixi les paraules i després les llegim nosaltres en veu alta avisant-li que ha de detectar quines són les paraules que no diem correctament. D’aquesta manera ho ajudem a concentrar-se en la correspondència entre sons i lletres.
Lectura de síl·labes complexes: un altre exercici bo per millorar la destresa lectora és la lectura de síl·labes complexes, de tres o quatre lletres. El nen haurà de llegir en silenci una llista de síl·labes i després fer-ho en veu alta. Podem ressaltar aquelles síl·labes que ha llegit bé perquè, a mesura que millori, pugui veure els seus avenços i es mantingui motivat. A mesura que avanci a les síl·labes es poden substituir per paraules i frases.
2) Utilitzar el joc com a eina de treball.
Una de les millors maneres de treballar amb els nens és a través del joc. En el cas de la dislèxia, utilitzar jocs amb lletres i paraules és una forma divertida perquè el nen faci activitats de reforç sense que ho percebi com a tasques extra.
El joc és a més una manera de reforçar l’enllaç amb els fills. Alguns dels jocs que es poden realitzar al seu costat són les sopes de lletres, jocs de formar paraules com l’Scrabble o el Boggle, o també es pot jugar al penjat, començant amb paraules senzilles i augmentant la dificultat a mesura que el nen fa avenços.
3) No pressionar en excés el nen.
Encara que la feina constant és necessària per millorar l’habilitat amb la lectura, és important no pressionar de més el nen. Per a ell ja és difícil l’esforç constant que ha de fer en totes les tasques de lectura, per la qual cosa se li ha de donar suport, però també s’ha de deixar espai al nen perquè si se sent cansat, pugui prendre un descans.
Orientacions per al col·legi i els professors de nens i nenes amb dislèxia
L’orientació escolar té com a objectiu fonamental intentar que l’alumne sigui capaç de fer front als obstacles i dificultats que es poden presentar a la seva vida acadèmica. És a dir, l’orientació escolar en un procés adreçat a proporcionar ajuda a un alumne perquè sigui capaç de resoldre problemes i dificultats sobre la vida acadèmica.
L’activitat que es duu a terme des de l’orientació té una naturalesa complexa que abasta múltiples tasques, però aquestes tasques poden quedar recollides al voltant de sis objectius principalment.
– Col·laboració amb tots els estaments de la institució escolar, fonamentalment amb professors, directors i pares, per tal daconseguir la major eficàcia possible en la consecució dels objectius educatius.
– Conèixer completament els alumnes, les seves característiques personals i socials, els seus interessos, capacitats, actituds i motivacions.
– Ajudar que els alumnes prenguin consciència de les seues característiques i de les seues possibilitats intel·lectuals.
– Identificar els alumnes amb necessitats educatives especials per facilitar els seus aprenentatges i, quan calgui, estudiar, dissenyar i desenvolupar programes dintervenció adaptades a les seves necessitats.
– Planificar, organitzar i desenvolupar programes dinformació i dorientació vocacional i professional.
– Establir i mantenir relacions i intercanvis amb altres centres.
ESTRATÈGIES PER A L’AULA. CONSELLS I EINES
A continuació presentem una sèrie de pautes, les quals pretenen servir de suport i ajuda a la tasca del professorat en relació amb les tasques professionals amb els nens que presenten dislèxia.
– El primer pas que hem de tenir present quan ens trobem amb un cas de dislèxia a l’aula, és donar a conèixer i ensenyar el tipus de trastorn a la resta de companys perquè comprenguin la situació i no entenguin les adaptacions curriculars com a privilegis.
– És convenient treballar amb una agenda on l’alumne pugui consultar dates d’exàmens amb força temps d’antelació. L’ús d’agenda o gravadora es troba justificat ja que les persones amb dislèxia presenten dificultats a curt termini en la memòria i moltes vegades estan acompanyades d’un dèficit d’atenció.
– Un altre dels aspectes que hem de tenir present és que
podem trobar-nos amb alumnes que presentin una disgrafia, de manera que l’escriptura es veurà greument afectada i pot arribar a ser il·legible. Per resoldre aquest problema, es recomana utilitzar ordinadors.
– Per a una evolució satisfactòria, cal poder treballar en relació estreta amb professionals externs, els quals s’ocupen de la reeducació. D’aquesta manera hi haurà una coherència en la intervenció i, tant l’alumne com el professorat, en sortiran beneficiats.
– Hem d’evitar corregir en vermell, així com evitar la correcció sistemàtica de tots els errors a la seva escriptura. Fer notar només aquells errors sobre els quals s’està treballant a cada moment.
– Cal tenir en compte que un nen amb dislèxia que no ha estat detectada en edat primerenca segurament pateix serioses dificultats per poder expressar-se de manera escrita sense cometre faltes, omissions, substitucions, confusions de lletres, etc.
– En la mesura del possible s’han de fer els exàmens de forma oral, ja que així podrem avaluar amb més rigor la informació adquirida per l’alumne i intentar que no tingui més d’un examen per dia.
– Els llibres de lectura han d’estar adequats al nivell lector, i molt millor si el llibre el pot triar l’alumne. El principal objectiu és aconseguir que l’alumne amb dislèxia comenci a sentir curiositat i motivació pel món de les lletres, ja sigui a través de còmics, còmics, revistes o llibres. Si el material que s’ofereix està per sobre de les seves possibilitats, l’únic que aconseguirem és alimentar-ne la fòbia i la frustració en relació amb la lectura.
– Un altre aspecte a considerar és que hem de proporcionar més temps a les proves escrites i, sempre que sigui possible, els hem de lliurar les preguntes de l’examen per escrit. L’alumne amb dislèxia sol fer un sobreesforç i és esgotador per a ells, tant a l’hora de copiar, redactar, com de llegir, etc. ja que realment el seu trastorn rau en conèixer com sona cada lletra i quina grafia li correspon.
– D’altra banda, cal observar i trobar a l’alumne alguna característica o habilitat positiva en què pugui destacar. Alguns casos seran el dibuix, esport, actitud, etc. L’objectiu és donar a entendre a l’alumne afectat, ia la resta de la classe, que tots tenim actituds en què cal un reforç per part del professorat.
– A l’hora de llegir en veu alta davant de tots els alumnes de la classe, cal poder donar-li amb antelació la lectura perquè, sense pressions, pugui treballar-la a casa i així sentir-se més segur.
– Ensenyar els alumnes amb dislèxia a fer mapes conceptuals visuals, és de gran utilitat per a aquests alumnes i és un tipus d’estratègia que els funciona molt bé.
– Un altre aspecte a considerar és que hem de ser pacients amb els oblits que moltes vegades tenen aquest tipus d’alumnes.
– Hem de tenir en compte, a l’hora de posar tasques, que la majoria d’aquests nens solen assistir, fora de l’escola, a sessions de teràpia ja sigui de reeducació de la lectura o emocional i que tenen molt menys temps lliure, ja que triguen el doble a dur a terme els deures.
Tot professional de l’ensenyament hauria de saber alguna cosa sobre dislèxia i tenir en compte aquestes consideracions en la mesura del possible (no només per a nens dislèxics) ja que s’evitarien molts problemes a les aules.
És de vital importància que totes les parts implicades en l’educació del nen dislèxic (professors, mestres, directors, etc.), com els mateixos membres de la família (germans, avis, etc.), coneguin la dificultat que presenta el nen per a així poder ajudar-lo i comprendre’l de la millor manera possible. D’aquesta manera, evitarem amb això el patiment i l’angoixa que ocasiona aquesta dificultat al nen per no ser comprès.
